DE QUI ÉS L’ESPAI QUE TREPITGES?

Si arribo a un camp de futbol i em molesten els crits i el soroll que hi ha, possiblement m’he equivocat de destinació, i potser volia anar a una biblioteca on tot fos pau i silenci? A l’hora de triar destinació, cal tindre clar què n’esperem! De fet si tries futbol, saps perfectament que hi hauran crits i opinions enfrontades entre dos punts de vista diferents i que l’espai serà de les dues aficions. En aquesta situació no hi ha res d’estrany, tothom hi participa. I si tries anar al cinema i de sobte el brètol de torn al mig de la pel·lícula es posa a parlar amb la seva companya o company, et sembla la mateixa situació que el futbol? No, oi? Perquè l’espai és de tots els que volen veure la pel·lícula i està fora de lloc no guardar silenci. Prendre consciència d’on ets i a qui pertany l’espai que trepitges ens pot evitar problemes amb “l’altre”. Una cosa que observo i que veig que molesta a tothom, ho manifesti o no, i que succeeix amb una certa freqüència, és entrar en un espai reduït i trobar aquell que està cridant al proveïdor, perquè no li ha portat els totxos, encavalcant-se amb la nena que crida mentre el seu pare està pendent del mòbil i la música estrident de la senyora que mira el vídeo del seu net que acaba de rebre. Tot són coses normals, però crec que hauríem de ser conscients que l’espai de tots no ens pertany en exclusiva. Apa, ja l’he dita! Si aprenem a respectar els territoris viurem millor i ens evitarem alguna bronca. Adeu.

CLICA >>> LOGO TWITTER PETIT   LOGO FACEBOOK PETIT   clica newsletter

HAS EXPERIMENTAT LA SOLEDAT?

Uf! Que trist aquell moment en què et sents sol i que creus que res té solució, que ningú t’estima, que no tens cap objectiu immediat i que és imparable que totes les coses negatives, que tems, arribin a la teva vida de forma irremeiable. La realitat és que quan et sents sol generes una energia que la retroalimenta i fa que aquesta es manifesti, en cada segon que acumules, amb més i més força. De fet no cal estar sol per notar la soledat, pots tindre amics, pots tindre parella, pots tindre família… fills… i sentir que estàs sol/a. La soledat s’instal·la en la nostra ment quan estem orfes d’objectius, quan manca aquella espurna emocionant per la vida, quan la nostra ment resta absent de pensaments. QUAN RENUNCIEM A ESTIMAR-NOS! Recordo un viatge que feia al Brasil amb uns amics i un d’ells estava trist per una situació difícil que travessava i en un moment de debilitat em va dir: “Estic sol!”. A mi em va sortir del fons de l’ànima dir-li: “Burro, et tens a tu”. La seva mirada va ser una barreja de ràbia, desconcert, odi, vertigen… Pocs dies després, quan va poder comunicar-se, innocentment, començava a entendre la meva resposta. Jo crec que la clau per no sentir-nos mai sols, és reconèixer que cada un de nosaltres som una entitat que necessita ser “estimada, acceptada i respectada” per nosaltres mateixos, de forma incondicional i eterna. Deixa de criticar-te, mira’t amb estimació… Ho proves? Adeu.

CLICA >>> LOGO TWITTER PETIT   LOGO FACEBOOK PETIT   clica newsletter

L’ALGORITME PER VIURE MÉS BÉ!

Permeteu-me, primer de tot, definir el que diuen els entesos sobre els algoritmes. Sembla ser que es defineix com a algoritme el conjunt d’instruccions o passes que cal fer per executar una tasca o resoldre un problema. Ras i curt, vol dir que per posar en marxa una rentadora o un microones cal llegir el manual (algoritme) si volem que funcioni. Sí que sembla senzill, oi? Però tenim algoritmes per moure’ns en totes les àrees de la vida? O solament amb àrees puntuals? Aquesta és la qüestió. A vegades quan dic que estem en un planeta de creixement i d’aprenentatge, costa d’entendre i d’acceptar-ho, però fixat bé… Algú t’ha donat els algoritmes per educar els teus fills? Per formar parella? Per triar una professió? Per ser feliç? No? Doncs ja saps el que et toca fer! Si vols. Cercar durant tota la vida les instruccions i el coneixement per créixer i ser una mica més feliç. I és clar et preguntaràs com es fa aquest procés? Jo et donaré la meva opinió, que no vol dir que sigui l’únic camí, però és el que jo practico i conec. Va te l’explico: quan camines recolzes un peu per descansar i alces l’altre per avançar, aquesta metàfora és la clau. Quan vols avançar, cal pensar, estudiar, fer-te preguntes… i si no tens respostes, busca-les amb professionals que et puguin donar pistes, però no paris de caminar mai. Sempre, sempre, sempre actiu, si no, deixes d’avançar i no vas “enlloc”. Ah! no vulguis alçar els dos peus alhora, perquè cauràs. Èxit. Adeu.

CLICA >>> LOGO TWITTER PETIT   LOGO FACEBOOK PETIT   clica newsletter

COMUNICACIÓ… QUINA?

Durant molt temps s’ha admès que en comunicació entre éssers humans el llenguatge verbal ocupava solament un 7% de la comunicació i que la resta, o sigui el 93%, es feia amb el llenguatge corporal; avui alguns parlen d’uns percentatges del 20-80. A mi m’agrada afegir-hi un matís, que potser és més que un matís… D’aquest llenguatge corporal, jo crec que com a mínim un 50% és llenguatge mental. I ara intentaré explicar-me més planerament. Heu observat aquesta gent que parla contínuament i no calla mai? Aquests no es comuniquen, d’aquests en direm que són xerraires. Tot allò que transmets, quan et relaciones, amb la distància personal, amb l’actitud, amb les gesticulacions i amb la mirada, és llegit pel teu interlocutor encara que no sigui especialista en llenguatge no verbal. Prova a fer-li cara agressiva a un nen que està plorant; veuràs com ho llegeix! I la meva teoria sobre el llenguatge mental està fonamentada amb l’experimentació i observació dels efectes dels pensaments no manifestats i ocults. Pots comprovar-ho de forma fàcil quan et malfies d’algú que tens al teu costat i veus com s’aparta bruscament. En el món de la parella és flagrant el llenguatge mental amb els pensaments que precedeixen a una possible i exitosa trobada sexual. En fi, jo crec que som un llibre obert, m’atreviria a dir davant de qualsevol espècie viva. Apropa’t a un cavall amb un mal pensament… Veuràs la seva reacció! Adeu.

CLICA >>> LOGO TWITTER PETIT   LOGO FACEBOOK PETIT   clica newsletter

ENAMORAR-SE DE LA MALALTIA!

Últimament hi ha un fenomen que observo amb cert interès i potser preocupació. M’adono que a mesura que es van posant anys i sobretot a partir d’una certa edat o situació familiar l’“anormalitat” és “estar bé”. Que no et faci mal res, que les analítiques cada any surtin correctes, que no calgui tindre una agenda plena de proves i d’especialistes de la salut que et guiïn i curin contínuament, la veritat és que sembla una mica avorrit ja que manquen temes de converses i d’altres coses. Fixa’t bé què fan els nens quan reclamen l’atenció perquè ningú els fa cas… s’emmurrien, baixen el cap, es comencen a tocar els ulls, la cama el dit o la llengua i a prémer els llavis fins que algú els pregunta: Què et passa? Em fa mal aquí! I tot seguit es posen a plorar. És real el que diu? Li fa mal? En molts casos possiblement no, però és el mecanisme per reclamar l’atenció de l’adult. Sé que no es pot generalitzar i que ningú s’enfadi d’entrada, però podríem pensar que possiblement un bon feix de malalties de la gent “una mica gran”, són reals? O el que estan amagant i reclamant subtilment i inconscientment és que se’ls tingui en compte, se’ls cuidi i se’ls estimi? Crec que val la pena mirar l’entorn que tenim i prendre consciència del que podem fer, perquè els altres per reclamar la nostra atenció no es vegin forçats a ENAMORAR-SE DE LA MALALTIA. Va, actua! Que potser et sorprens i ajudes a sanar els altres. Adeu.

CLICA >>> LOGO TWITTER PETIT   LOGO FACEBOOK PETIT   clica newsletter

NAIXEM AMB UNA MATRÍCULA O UN CODI?

Una matrícula o un codi és el que diferencia els objectes de la mateixa marca, model o espècie. I amb els éssers humans, també passa que tenim una matrícula? Jo crec que sí, i intentaré explorar i exposar per què ho crec. Heu pogut trobar alguna vegada dues persones iguals? No? Estem d’acord, per tant, que som autèntiques peces úniques en el planeta! És com si un fil ens aconduís des de l’inici de la creació fins tota l’eternitat. Allan Kardec explica com, encarnació darrere d’encarnació, escollim el nostre destí per assolir aquell coneixement pendent. L’astrologia psicològica i C.G. Jung expliquen la individualitat de cada ésser i els potencials amb què arribem aquí i amb els que hauríem de marxar. La numerologia, des de Pitàgores, et fa veure els camins que hauràs de recórrer per ser més feliç i el que hauràs d’aprendre per destí. I pels cristians, segons Hélène Renard, cal recordar que, fins al segle tercer, s’acceptava la reencarnació com una realitat inqüestionable que apartava de la vida la bona sort o la mala sort. Potser cal aprofundir més en la nostra realitat, perquè si no, com deia  Jacques Monod, haurem d’acceptar la necessitat de l’atzar. Jo crec que són els nostres orígens els que ens fan diferents i per això no som comparables, ni podrem créixer si volem assemblar-nos a un altres… Som únics i cal continuar embellint-nos i perfeccionant-nos. Ah, per cert, us ho havia dit? Jo sí que crec que naixem amb una matrícula. Adeu.

CLICA >>> LOGO TWITTER PETIT   LOGO FACEBOOK PETIT   clica newsletter

ELS SENYALS ET GUIEN?

Últimament sento molta gent que està pendent dels senyals que li arriben per decidir si segueixen el camí de la dreta, el de l’esquerra o bé continuen pel del centre. Ostres! I jo em pregunto, si és cert que aquests senyals existeixen, quina feinada, oi? Has d’estar totes les hores del dia observant els senyals que no sé qui envia, per actuar de manera coherent amb el missatge que imagines. Doncs no sé si ets d’aquest grup, però si t’hi identifiques vol dir que alguna cosa et passa a tu que et fa sentir empatia amb ells. Jo personalment també crec que hi ha moments en què la vida o l’univers ens parla i que cal està amatents a aquestes intuïcions que podem percebre, però fixa’t bé que les bones, apareixen quan no les busques o després d’haver-les sol·licitat anteriorment. Vull dir amb això que aquell que espera el senyal per actuar crec que s’equivoca. I això em fa pensar que algunes vegades em preguntaven durant l’època que em dedicava a les arts plàstiques, com m’inspirava? I sempre els deia la resposta que va donar el gran Picasso, “quan arribi la inspiració (el senyal) que et trobi treballant! Bé, doncs, podríem dir que acceptar que els senyals corroborin o rebutgin les accions que fem… podria ser un camí. De totes maneres, em quedaré més tranquil si afirmo el que realment crec! Si confies en tu, vull dir que no tens por per funcionar per la vida, cada vegada necessitaràs menys els senyals. Apa, confia-hi! Adeu.

CLICA >>> LOGO TWITTER PETIT   LOGO FACEBOOK PETIT   clica newsletter