M’estaven envaint uns pensaments molt forts sobre aquesta necessitat que tenen moltes persones de salvar d’altres vivents, mentre descuiden la seva pròpia salvació. Quasi sempre succeeix quan el «salvador/ora» té una certa aversió a resoldre els seus propis problemes i tira pel camí més senzill de judicar i interferir en la vida dels altres, sense que ningú li ho hagi demanat. Estava al costat del mar i el sol lluïa generosament fins que les meves parpelles es van tancar i fondre en el plaer de l’escalfor. Em vaig quedar agradablement adormit. El meu inconscient continuava treballant i de sobte contemplava una cala petita on es banyaven tres o quatre persones. La mar anava pujant d’onatge i els arrossegava cada vegada més endins. Em va semblar que un d’ells no treia el cap i els altres lluitaven per apropar-se a la sorra. Els dos amics que estaven a la sorra en adonar-se que solament dos caps sortien de tant en tant, sense pensar-s’hi ni un segon més, es van tirar a l’aigua per socórrer els que estaven lluitant per sortir. Passat uns moments d’angoixa ningú respirava fora l’aigua. Amb un crit em vaig despertar alterat i suat. Era un somni i tancant els ulls vaig visualitzar que tots se salvaven per poder quedar-me tranquil. El somni era una metàfora i em va donar les claus. Quantes vegades actuem de salvadors sense calcular els riscos d’acabar sent les víctimes, si no estem preparats per fer-ho? Pensa-hi! Adéu.