Quan ho vaig sentir estava d’esquena i per ser-vos sincer em va fer com un pessigolleig la panxa que va crear-me un malestar bastant gran. Sentia les ones del mar que petaven vora meu i vaig modificar la cadira, podria dir per veure millor el mar, però la veritat és que m’havia encuriosit el personatge que feia un moment pronunciava una afirmació tan contundent com “jo sóc ric!”. En veure’l, el seu llenguatge corporal no em va deixar entreveure que estava davant d’un fatxenda i a partir d’aquest moment vaig posar tota la meva atenció a la conversa simulant llegir el llibre que tenia entre mans. –Sempre em sorprens– li deia la seva companya, amb un somriure equilibrat.
Ell li deia que durant molts anys havia sigut molt pobre perquè solament tenia diners i béns materials. Avui ell manifestava que era ric perquè sense renunciar a la seva posició havia descobert que la riquesa en si no era dolenta, el que realment podia ser perjudicial era l’ús que en fèiem. Li va explicar la seva experiència amb la malaltia i com va variar el seu punt de vista en relació amb les noves metes i reptes que volia assolir a la vida. Fonamentalment va deixar de focalitzar-se en els diners i va buscar els llocs i tasques que el podien fer sentir més feliç i millorar aquesta societat. Curiosament cada dia augmentaven els seus ingressos i això li va fer entendre que estava en el camí correcte. – I avui gaudeixo de riquesa física, mental i espiritual-. Adéu!
Ramon Puiggròs Cardona 