Vaig pujar al tren a l’estació de Catalunya entremig de molt de rebombori i unes noies, crec que alemanyes, pregunten amb signes i algunes paraules, a un senyor d’uns 70 anys, si aquell era el tren de Sant Vicenç de Calders? Ell assenteix perquè havia entès el llenguatge no verbal de la conversa. El tren va arrencar i no érem a l’Hospitalet que una de les noies de nou es dirigeix a ell per preguntar una altra cosa. Aquesta vegada no va entendre res i alçant les mans i tirant-les enrere va exclamar: “Jo parlo del que sé, del que no sé no en parlo “. La noia va entendre que aquesta vegada no tindria resposta i es va asseure novament amb les seves amigues. L’home es va quedar amb un somriure d’ orella a orella perquè havia actuat coherentment i no s’havia posat en camisa d’onze vares. A mi el fet em va recordar moltes converses amb gent que m’han comentat que per què no havien callat si no sabien la resposta i s’haurien estalviat molts problemes a la vida. El viatger ens dóna una gran lliçó: “JO PARLO DEL QUE SÉ, DEL QUE NO SÉ NO EN PARLO”. Que diferents serien les relacions humanes si apliquéssim aquest principi tan elemental, oi? Paraules sàvies per a un món on amb tanta facilitat quasi tothom s’atreveix a parlar de tot sense saber-ne massa cosa.

Començo per aplicar-m’ho i us encoratjo a fer-ho perquè puguem somriure amb la mateixa innocència que el viatger. Adéu.

SI VOLS REBRE EL BUTLLETÍ DE NOTICIES

ENVIA >>>>>> ALTA AL CORREU

puiggros.ramon@gmail.com

GRÀCIES PER SUBSCRIURE’T