Fa molts anys, quan plovia molt intensament i seguit, baixaven torrentades que arrasaven tot allò que es trobaven al davant. L’home, veient les desgràcies que produïen aquets fets naturals, va buscar fórmules per canalitzar les aigües i poder sentir-se segur en el territori que habitava. Però un es pregunta quant temps va passar fins que vam despertar-nos i vam prendre consciència que calia actuar? Jo sento profundament que saber gestionar els temps precisos en què cal fer determinats canvis és quelcom important per no malgastar el pla de la nostra vida, actuar segons més tard pot ser fatal. Els canvis cal fer-los en el moment precís si volem evitar prendre mal.
I tot això em ve a la ment per la tristesa i les llàgrimes que m’ha provocat la notícia d’aquesta veu d’àngel tocada pels déus que ha perdut la vida d’una forma tan trista, inútil i miserable per no haver tingut ningú al costat que l’ajudés a posar mesura a la seva torrentada creativa que l’ha engolit amb la seva pròpia força. I a tu, Whitney, la compassió que sento per haver-te deixat arrossegar per la inèrcia de la vida sense aprendre de cada etapa, i evitar trobar-te al final en un atzucac que no t’ha permès continuar entre nosaltres. Des de la nostàlgia, Whitney Houston, t’estimo i sempre t’estimaré pels moments tan meravellosos que m’has fet passar amb la teva música. Descansa en pau, ens tornarem a veure, segur. Un petó.